'Gran' by Senior i El Cor Brutal

Un mateix lloc és a la vegada tants petits llocs com persones hi hagi. Si açò no fos una mica cert, València no podria ser el bressol de Miquel Àngel Landete, Senior (sense accent, en anglès), i la colla de barbuts que l’acompanya per a fer soroll sota el nom de El Cor Brutal. Si València només fos la cova de Camps, Barberá, Fabra i Marina d’Or, no existiria una banda de rock and roll que fa que el gènere sembli haver estat inventat per ser cantat en valencià. El seu codi genètic està format a parts iguals per boscos de Wisconsin, bars de Tennessee, el llac de l’Albufera i l’arròs al forn. I és que el cor i les orelles de Landete i companyia han viscut més de mitja vida a l’altra banda de l’Atlàntic, anant-se’n a beure roms amb cola amb Robert Pollard i tocant la guitarra amb Vic Chesnutt al porxo del darrere de sa casa.
La vida d’en Landete ha estat intensa, amb retirs lluny de la ciutat com Bon Iver, però, al final, al cap dels anys i unes quantes ressaques, ha format l’enèsim grup, que ara tenim al davant, batejant-lo El Cor Brutal com una cançó del seu admirat Will Oldham. «El temps no és més que runa entre els meus dits/ I els dies estan cosits pels meus grups favorits», canta Landete a l’inici de L’experiència gratificant (Malatesta Records, 2009), primer disc de Senior i el Cor Brutal, com si hagués volgut resumir en la primera frase de què va tot plegat. La recepta del grup és clara: moltes influències i referents (tots ianquis), molta vida molt viscuda, sinceritat, humor, odi a les dretes i el volum de les guitarres al màxim. Perquè en aquest cony de país calen molts més Cors Brutals que quan cantin denunciïn les misèries dels que manen, celebrin l’amor sense condicions i desitgin viure vides plenes envoltats de discos, llibres, pel·lícules i ampolles de rom. Paraula d'Eduard Gras.

lacasacalba.org