És la tercera vegada que ressenyo un disc d'Espinoza (*2), i les tres vegades m'he topat amb geografies diferents. En aquest 'Fun3g0' sembla que vol aparèixen una cuirassa, una barrera protectora. Hi ha un joc d'aparences, màscares que només intenten amagar una bèstia continguda. Una altra vessant, un altre pas de la evolució que construeix amb 'Fun3r4l' i 'Fun1r4'.
Els temes són de construcció lenta i evolució pràcticament imperceptible. Sembla que no passa res. Comença un CIE10 d'estranya lluminositat, primera hora d'un presagi. Tot i ser un drone auster de sacada, líquids i percussions acaben per crear el context. Són els petits detalls en el pla de darrere els que condueixen aquest 'morphing' incessant. Què és el que està canviant imperceptiblement? Cap on porta esta metamorfosi?
Insisteixo amb els dos plans amb G93.49, la persistència la posa un kick que el tens a la cara, com una reixa, columnes de ciment armat brutalista. Però a les escletxes apareixen cordes metafísiques engolades, provocant ecos i ressonàncies artificials, uns espais que permeten respirar més enllà de la precisió matemàtica més inevitable. I fins que apareix el baix a APACHE II, es pot creure que estem en un altre punt. Però altre cop un arpegi subtilment evolutiu és nomes la façana, fins que tot cobra una emergència entre coixins eteris, baixos amb un pes brutal i freqüències modulades que expel.len partícules amb una pàtina brillant. Ningú es pensava quan el sol ha sortit al matí que el dia acabaria amb tempesta.
Tanca PAC270. Un altre element que t'acompanya tota la peça és aquest incessant balanceig mínim, un avanç que pren tot el seu esplendor en aquesta pista, i que sintetitza el canvi a escala microscòpica que succeix durant tot 'Fun3g0'. Un últim experiment sobri, amb un arpegi que sembla voler acabar més amunt que la resta, tot i què tot és aparent en aquest disc.