Palifonies by Mox

"Ho fan tan fàcil que sembla mentida que no ho haja fet ningún abans. Ells en diuen música amb estil i es tracta de fusionar en un sol concepte indie-rock i cançó tradicional (...) El resultat de tal integració és, en el seu cas, d'una eficàcia espaterrant: L'"Albà anti reivindicativa" és una perla antològica de pop estrictament valencià; la "Riberenca" miraria fit a fit la peça més aconseguida de Los Planetas; el "Carrer Palau (l'1 i el 2)" es desplega parsimoniosa amb trets de folk progressiu i una emotivitat tibada i persistent; els "Garrotins impossibles" entrarien directament a liderara la nostra efeme musical, si aquesta no fos igualment impossible; i "Per a les ocasions (Marineries)" és una fuetada rockera capaç de reanimar un mort. Un disc important perquè aconsegueix el més difícil: que el mèrit no estiga en la idea, sinó en el seu resultat".

J.V. Frechina. Revista Caramella 2014

"(...) De propostes que han mesclat els sons tradicionals valencians de l’Horta amb altres sons d’origens diversos i variats n’hi ha hagut moltes des d’Al Tall fins ací, però els de Puçol han sabut trobar la recepta, l’equilibri perfecte del tastet del punt de sal. El so de Palifonies sorprèn, tant que a la primera escoltada sense atenció un no ha entès de la missa la meitat. Tenint el so més fidel als ritmes tradicionals – albada, u i dos, garrotins, marineries, marxes mores – esdevenen els més transgressors precisament per ser els més fidels. M’explico. Fins ara, amb algunes excepcions com el Benvinguts al paradís d’Obrint Pas, havíem exportat la dolçaina a sons jamaicans, sense tocar-la forçosament per la de l’u o la del dos, amb uns texts tipus “M’estime molt el meu país“. Canvi de paradigma amb els Mox. L’auto-complaença i la influència antillana desapareixen, ja no critiquem als de sempre perquè s’han de criticar, la dolçaina sona com en un set de setembre, les veus també sonen segons la tonalitat que demana cadascuna de les vares del cant d’estil i tot açò fent un disc de rock, a vegades més post-punk a vegades progressiu, com es fa molt evident en la darrera cançó “Marxamora“(...)".

Daniel Monfort. Revista Tres Deu. 26/10/2013

"Una pregunta menys extravagant del que sembla: Com hauria sonat la Leyenda del espacio, de Los Planetas, si, en comptes de ser granadins, J i Florent hagueren nascut a Puçol? Doncs, deixant de banda les distàncies que calga, Palifonies, l’estimulant i segon disc de Mox, ens dóna algunes pistes sobre això. On els de Granada fusionen space rock i flamenc, la banda puçolenca integra els nostres estils tradicionals (albà, 1 i 2, marxa mora...) en una formació rock amb bon humor i ganes de desconcertar (“Motivés! Le Chant des Partisans”). Deu anys després, Mox tornen per la porta principal".

Xavier Aliaga. Quadern. El País. 16/10/2013

Mox som:

Xampet: guitarres
Cacauero: baix
Mílio: bateria
Josep Sebastià: dolçaina i cors
Toni Rojas: veus i cors
Redo: veus i cors

Col·laboració especial d'Hugo Mas,Dani Rolling i Carlos Soler
Produït per Mox i Mon
Disseny per Xavier Alcàcer
A Manel i a Diego, in memoriam
Agraïments a Carles i Eva Dènia
Enregistrat i mesclat als estudis Blackout Musice al maig del 2013
Masteritzat per Crossfade Mastering al juliol del 2013

Mox va nàixer fa ja un temps a Puçol (L'Horta). Seguint amb la línia encetada amb “Palifonies” (2013, autoedició) i seguida amb “Tuactes i Rebomboris” (2015, Mésdemil), tornem al tall amb el nostre nou disc "Paret mitgera" (Bubota Música, 2025), concepte que ben bé podria definir la nostra música, que es mou entre estils aparentment antagònics entre els que hem intentat trobar un punt de trobada.

Facebook